George W. Bush és un incompetent des del punt de vista geopolític: ha permès que una camarilla de falcons l’induís a adoptar una decisió, la invasió de l’Iraq, de la qual no pot desdir-se i que tindrà conseqüències negatives per a tots però en primer lloc pels Estats Units. D'allí sortirà malferit políticament, potser sense remei. Afeblirà amb rapidesa el poder ja declinant dels Estats Units al món i contribuirà dramàticament a la destrucció de l'estat d'Israel encoratjant la bogeria suïcida dels falcons israelians. Per descomptat, hi haurà moltes persones al món que se n'alegrin d'aquestes conseqüències negatives; el problema és que, en aquest procés, Bush durà a terme una guerra que destruirà moltes vides immediatament i conduirà a un grau de turbulència en el món àrab-islàmic d'un tipus i a un nivell fins ara no imaginat, i potser desencadeni l'ús d'armes nuclears, després d'això serà difícil considerar il·legítim el seu ús. Com ens hem ficat en aquest carreró sense sortida?

Sembla raonablement segur que una acció militar contra l’Iraq ja no és una qüestió de potser sinó de quan. Per què està succeint això? Si es pregunta al portaveu del govern nord-americà, la raó és que l’Iraq ha estat desafiant les resolucions de les Nacions Unides i representa un perill imminent pel món en general, i potser pels Estats Units en particular.

L'explicació de l'esperada acció militar és tan poc convincent que no es pot prendre seriosament. Desafiar les resolucions de l'ONU o altres manaments internacionals ha estat quelcom quasi quotidià durant els últims 50 anys. No necessito recordar a ningú que els Estats Units es van negar a comparèixer davant d’un tribunal internacional sobre Nicaragua que va condemnar la seva intervenció en aquest país. I el president Bush ha deixat suficientment clar que no respectarà cap tractat que consideri nociu pels interessos nacionals nord-americans. Israel també ha estat desafiant les resolucions de les Nacions Unides durant més de trenta anys, i ho està fent de nou quan escric aquest comentari; i l'expedient d'altres membres de les Nacions Unides no és molt millor. Així doncs, si Saddam Hussein ha desafiat resolucions molt explícites de l'ONU, què hi ha de nou en això?

És Saddam Hussein una amenaça imminent per algú? A l'agost de 1990, l’Iraq va envair Kuwait. Aquesta acció, almenys, significava una amenaça imminent. La resposta va ser l’anomenada guerra del Golf Pèrsic. En aquesta guerra, els Estats Units van desallotjar els iraquians de Kuwait i van quedar-se contents amb això; Saddam Hussein va romandre en el poder. L'ONU va aprovar diverses resolucions exigint a l’Iraq l'abandonament d'armes nuclears, químiques i bacteriològiques i va designar equips d'inspecció per verificar-ho. L'ONU també va embargar l’Iraq en diversos àmbits. Pel que sabem, en la dècada que ha passat des d'aleshores, la situació de facto ha canviat, i el sistema de restriccions sobre l’Iraq establert per aquestes resolucions de l'ONU s'ha afeblit considerablement, encara que no del tot.

El 28 de març de 2002 l’Iraq i Kuwait han signat un acord en el què l’Iraq es compromet a respectar la sobirania de Kuwait. El ministre d'afers exteriors de Kuwait, Sabah al-Ahmad Al-Sabah, ha afirmat que el seu país està ara "100% satisfet". Al preguntar-li un periodista si Kuwait estava satisfet amb totes i cadascuna de les clàusules de l'acord, va respondre: "les he escrit jo mateix". El portaveu dels Estats Units, no obstant això, es va mostrar escèptic. Els Estats Units no es desviaran del seu camí simplement perquè Kuwait quedi "satisfet". Qui és Kuwait per participar en tal decisió?

Els falcons nord-americans creuen, com he escrit en altres comentaris anteriors, que només l'ús de la força, d'una força molt significativa, restaurarà inqüestionablement l'hegemonia dels Estats Units en el sistema-món. És sens dubte correcte que l'ús d'una força aclaparant serveix per establir l'hegemonia. Això va ocórrer el 1945, i els Estats Units es van convertir en la potència hegemònica. Però l'ús d'aquesta força quan les condicions de l'hegemonia s'han vist ja soscavades és un signe de debilitat més que de força, i afebleix a qui l'empra. Està clar que, en aquest moment, ningú dóna suport a la invasió nord-americana de l'Iraq: ni un sol Estat àrab, ni Turquia, l’Iran o Pakistan, ni una sola potència europea.

Hi ha no obstant una excepció notable: Gran Bretanya, o més aviat Tony Blair. No obstant això, aquest es troba amb dos importants problemes: Hi ha una incipient revolta en el partit laborista, i el que és més important, The Observer informava el 17 de març que "Els dirigents militars britànics han advertit molt seriosament a Tony Blair la passada nit en el sentit que qualsevol guerra contra l’Iraq està condemnada a fracassar i conduirà a la pèrdua de vides en canvi de pocs beneficis polítics". No puc creure que els líders militars nord-americans estiguin fent realment una valoració distinta, encara que potser no s'atreveixin a dir-li així al president Bush. Kenneth Pollack, l'entès sobre l’Iraq en el Consell de Seguretat de Clinton, diu que caldrà enviar entre 200 i 300.000 soldats nord-americans, presumiblement des de les bases a l’Aràbia Saudita i Kuwait, i alguns més per defensar els kurds al nord de l’Iraq. Aquests soldats arribaran presumiblement a través o des de Turquia.

Els Estats Units semblen comptar amb intimidar a tots els seus "aliats" per seguir en aquesta via. Després de l'ocupació de Ramallah per Sharon, la remota esperança que les bases saudites (o almenys les de Kuwait) estiguin disponibles probablement ha desaparegut. És evident que Turquia no vol defensar els kurds iraquians, ja que la conseqüència principal seria reforçar el moviment kurd a Turquia, cosa contra el que el govern turc centra tots els seus esforços. Pel que fa a Israel, Sharon sembla resolt a portar a terme tan ràpidament com sigui possible la recuperació de Cisjordània i Gaza i la destrucció de l'autoritat palestina, i Bush el recolza en un 99%.

Si és així, hi haurà efectivament una invasió, que serà difícil si no impossible de guanyar, es perdran moltes vides (en particular vides nord-americans), i finalment una quasi-retirada dels Estats Units. Un segon Vietnam. És que a l'Administració Bush ningú pot veure això? Potser alguns, però no compten. Per què? Perquè Bush s'ha ficat ell mateix en un dilema insoluble. Si segueix endavant amb la invasió de l’Iraq s'enfonsarà, com Lyndon Johnson, o serà humiliat com Richard Nixon. I el fracàs nord-americà donarà finalment als europeus valor per a ser europeus i no atlàntics. Així doncs, per què fer-ho? Perquè Bush va prometre a la població nord-americana "una guerra contra el terrorisme que certament guanyarem".

Fins ara, tot el que ha aconseguit és la derrota dels talibans. No ha capturat Bin Laden. El Pakistan està convuls. L’Aràbia Saudita s'està tirant endarrere. Si no envaeix l’Iraq, caurà en el ridícul, en el que més li importa, a ulls dels votants nord-americans. I això és el que se li estan dient, en termes més que indubtables, els seus consellers en política interior. El respatller increïblement alt de Bush és el d'un "president de guerra". En el moment que es converteixi en un president de pau, es veurà en greus problemes, sobretot a causa de les promeses de guerra incomplides.

Així doncs, no té elecció; envairà l’Iraq i tots i totes nosaltres pagarem les conseqüències.

Immanuel Wallerstein (1 d'abril de 2002).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).